Els drets lingüístics formen part dels drets humans. Des de la proclamació de la Declaració universal dels drets humans (1948) i, més especialment, d’ençà de la promulgació, el 1996, de la Declaració universal dels drets lingüístics, els drets dels parlants i de les comunitats lingüístiques estan emparats per la legislació internacional. En el cas de les Illes Balears, l’Estatut d’autonomia, de 1983, declara que el català és la llengua oficial i pròpia de l’arxipèlag, i la Llei 3/1986, de normalització lingüística (aprovada per unanimitat), estableix que el dret d’usar el català «implica poder adreçar-se en català, oralment o per escrit, a l’Administració, als organismes públics i a les empreses públiques i privades. També implica poder expressar-se en català a qualsevol reunió i desenvolupar en aquesta llengua les activitats professionals, laborals, polítiques, sindicals, religioses i artístiques; així com rebre l’ensenyament en català i rebre-hi informació a tots els mitjans de comunicació social.»
La nostra llengua ha patit durant els tres darrers segles un procés constant de marginació i arraconament públics. Avui, establerta la democràcia, a la Mallorca del segle XXI es continuen produint agressions contra la població catalanoparlant. Quan anam al centre de salut, quan compram el pa i el diari, quan emplenam la butlleta per apuntar-nos al gimnàs..., estam exposats constantment a l’escarni contra la nostra identitat: encara no es pot viure a Mallorca plenament en català. Les agressions contra els drets lingüístics tenen conseqüències més enllà del camp de la llengua: quan algú que ens presta un servei no ens entén, automàticament quedam desatesos i no podem exercir els nostres drets com a consumidors. Tot i això, diverses disposicions legals emparen l’exercici dels nostres drets. Per això, l’Obra Cultural Balear posa en marxa l’Oficina dels Drets Lingüístics, un mecanisme de defensa contra les agressions a les persones que s’expressen normalment en català.
